Història(es) de Can Servitge

Lloc ocupat pels pobladors de la Marca. Ara és el territori que va des de Servitge fins a Rajadell, a la comarca del Bages.

Era una zona boscosa, bàsicament formada per alzines, feréstega i perillosa perquè no estava sota la protecció de cap senyor. Els colons que al segle X hi van arribar per poblar la zona van haver de fer una feina molt dura per convertir una zona verge i inhòspita en un territori de conreu i pastura. Primer calia tallar arbres, arrencar-ne les soques, desbrossar les garrigues, rompre la terra i construir-hi feixes, i tot això fer-ho amb estris i materials molt rudimentaris. Després ja podien sembrar, i si els desastres naturals i els assalts dels uns i dels altres no ho impedien, arribava l’hora de la collita. La feina va donar fruit, fins al punt que, l’any 977, el comte Borrell II els va disputar la propietat d’aquelles terres.
* Extret de la sèrie de TV3 Històries de Catalunya

Vallformosa

Poble del municipi de Rajadell (Bages), al vessant de migdia de la serra del Coll, divisòria d’aigües de les rieres de Castellfollit i de Rajadell. La vil·la de Vallformosa és documentada en una butlla del 978. L’església de Sant Salvador, annexa a l’actual mas Servitge, fou una de les set filials de la seu de Manresa, d’ençà del segle XI.
Extret d’Enciclopedia.cat

CAN SERVITGE

Els orígens 

El lloc de Vallformosa apareix mencionat  per primer cop en el curs de la història el 978.  L’església de Sant Salvador apareix mencionada  ja al segle XI, i al costat d’aquesta és on es  desenvolupa la masia de Can Servitge els segles  XVII-XVIII. No serà, però, fins els anys 70 del  segle XX que la zona experimentarà un canvi  radical amb la parcel·lació dels terrenys annexos  a la masia.

Els propietaris de les parcel·les, principalment  persones que buscaven una segona residència,  provinents de l’Àrea Metropolitana de  Barcelona, van realitzar la compra sigui a través  del boca-orella (gran part del contingent va venir  de Terrassa), sigui a través d’anuncis als diaris.  A partir d’un document on deia que es podia  edificar en terrenys d’una hectàrea, i confiant  en la bona voluntat del venedor, els compradors  van trobar-se amb la impossibilitat de construir hi ja que, si efectivament es podia construir en  una hectàrea, considerades totes les parcel·les  juntes, el terreny passava a considerar-se  urbanització. Arran d’una denúncia, un edicte  de la Generalitat va prohibir la construcció en  aquelles parcel·les. Començava un llarg periple  pel reconeixement de l’estatus legal de les  parcel·les i pels serveis.

Hi havia la masia i bosc i vinyes, fonamentalment.  250 hectàrees en total… I llavors les cuidava el  masover d’aquí a la casa, que li van donar dues  parcel·les a canvi de renunciar a la masoveria.  
José Luis Muñoz (1949) – Can Servitge 

Veníem els caps de setmana, cuidàvem la vinya. Jo  portava el raïm a la cooperativa de Salelles. Fèiem  vi. I de vegades plantàvem alguna cosa… Una  vegada vaig plantar no sé si era ordi o blat… va ser  un desastre. Érem aprenents de pagès.  
Arcadi Escoda (1946)– Can Servitge

Tot va començar quan vam comprar… Tots teníem  el dubte de si era legal tot el que estaven fent… I  va tenir molta incidència un document signat per  l’ajuntament, que deia que més o menys, d’acord  amb la llei, es podia construir en un terreny d’una  hectàrea. El que aquest document s’oblidava de dir  que, quan un terreny, són vàries hectàrees el que  s’està construint, s’està fent una urbanització. De  moment vam estar tranquils i vam comprar, però  després van venir els problemes.  
Arcadi Escoda (1946) – Can Servitge

Els inicis de la urbanització 

En els primers moments de la compra, tot  semblava marxar amb normalitat: signatures dels  contractes i les lletres, arribada de maquinària  que semblava començar a fer les obres dels  serveis… res més enllà del que era estrictament  necessari de cara a la galeria. Signades les  lletres per la parcel·la i la construcció d’uns  serveis que no van fer-se mai -més enllà d’unes  canonades d’aigua de PVC que ni garantien el  subministrament d’aigua ni van tenir gaire vida  útil-, els veïns es van trobar amb la impossibilitat  de signar les escriptures i d’edificar en les seves  parcel·les.

La solució que va proposar l’Antonio Torres va  ser d’empadronar-se. Si ens empadronem, tindrem  vots i força dins de l’ajuntament. I a partir d’aquí,  podrem iniciar els permisos, les llicències i, sobretot,  les escriptures, perquè no en teníem.  
José Luis Muñoz (1949)– Can Servitge

Això fa que dintre de l’ajuntament, seguint els  passos legals, vam arribar a legalitzar les parcel·les.  Parcel·la no urbanitzable però sí edificable. I a  partir d’aquí, doncs, tot legal. Després, la lluita amb  les escriptures va ser una altra…  
José Luis Muñoz (1949) – Can Servitge

Paral·lelament a aquesta lluita administrativa, la  vida feia el seu curs i els residents continuaven  pujant a Sant Salvador i es va anar normalitzant  també la situació, des del punt de vista purament  material. En un context en què els camins no eren  asfaltats, la llum i l’aigua, absents, i el sopluig,  inexistent, els veïns van començar a organitzar-se i, a través del treball comunitari, anar suplint  les mancances i dificultats que aquella zona  els oferia. Quant a l’aigua, van invertir grans  sumes de diners en trobar pous, sense èxit.  L’aigua se situava massa avall i les broques no  arribaven mai a perforar tot el que calia. Pel que  fa a l’electricitat, en aquella època va ser molt

important la figura d’Antonio Torres, electricista  de professió, que va ser qui va avançar de la seva  butxaca, i va realitzar la instal·lació d’electricitat  en tota la urbanització. Els veïns el recorden  encara amb agraïment i molta estimació.

Mentre els treballs comunitaris feien el seu  camí, els veïns van deixar de pagar unes lletres  per uns serveis que devien, però no tenien, o que  s’havien realitzat amb una qualitat pèssima, com  les canonades d’aigua. Aquest fet va provocar  un seguit de conflictes amb els proveïdors, amb  moments de tensió bastant importants. En  algun cas, la cosa va arribar a judici: s’acusava  els veïns d’entrar a Can Servitge amb violència  i intimidacions. Afortunadament, però, aquesta  greu acusació va quedar en un no-res.

Nosaltres teníem una garita que s’havia fet aquest  que era masover. Era de pedra, amb una teulada  d’uralita… era simplement un estable. Vam acabar  de tancar-ho i vam fer una llar de foc petiteta en  un cantó, i allí vam passar bastantes temporades,  abans de comprar la caravana. I qui més qui menys,  s’apanyava com podia.  
Arcadi Escoda (1946)– Can Servitge

El meu pare estava aquí, que si posa un totxo, un  altre totxo, una biga… i tal. I va començar a fer la  casa. I la resta va fer igual.  
José Luis Muñoz (1949) – Can Servitge 

Les canonades que va posar la urbanització eren  de PVC i es van trencar de seguida. Nosaltres  vam comprar la xarxa de canonades de goma i  la vam connectar… Vam fer uns 14 km de xarxa.  Però llavors l’aigua venia amb calç i s’obturava.  L’Antonio Torres deia: diumenge a les 8 del matí a  desembussar les canonades. Tots érem allà. I del  dipòsit fins a baix, potser hi havia 2 km. Doncs els  2 km tothom allà picant. I potser eren les 8 de la  tarda que encara estàvem allà picant, esperant que  sortís el tap. Ni arròs, ni paella, ni conill, ni costelles… Res. Aquell dia sense dinar. El treball comunitari  aglutinava tothom. Tots a una. Que s’havien d’obrir  rases per les canonades? Doncs pic i pala.  
José Luis Muñoz (1949) – Can Servitge

La masia 

La masia de Can Servitge va ser, en un primer  moment, cedida a un home que va entrar en  tensions amb els veïns i va intentar d’iniciar a  la casa alguns negocis que no van prosperar.  Aleshores, quan va entrar en bancarrota i el  banc li va expropiar la masia, els veïns van  decidir de crear un fons comú i comprar l’edifici.  D’aquesta manera, els 41 veïns que van voler  van esdevenir-ne propietaris i van disposar, en  un moment donat, d’un espai que realitzava -i  realitza- les funcions de local social. Així doncs, a  Can Servitge hi ha dues associacions: la de veïns  i la de propietaris. Per altra banda, un altre lloc  que s’ha utilitzat per realitzar els actes públics i  festes -Festa Major, Reis, etc.- ha estat el terreny  a l’aire lliure conegut amb el nom de Campillo.

Les festes i el lleure

A part de participar en els esdeveniments socials del poble, la qüestió de l’aïllament del nucli de Can Servitge respecte del poble, així com la  gran cohesió i el sentit d’autoorganització que  els veïns han creat entre ells, ha provocat que  moltes vegades la qüestió de les festes se centrés  en la mateixa urbanització: la Festa Major de  Can Servitge, el 24 de juny, en algunes ocasions  la festivitat dels Reis, la Castanyada… Algunes  altres, per contra, com ara les Caramelles -per les  característiques pròpies de la festa-, compartides  amb el poble de Rajadell. Aquest fet té la causa en  diversos factors i són també més moderns, fruit  de l’establiment, del 2000 ençà, de diverses  famílies que resideixen a Can Servitge tot l’any,  amb el creixement de les relacions amb el poble; la normalització progressiva de les relacions  amb el consistori, així com la millora de les  comunicacions, que ha d’acabar amb l’asfaltatge  d’un camí que uneixi els dos nuclis.

De fet, l’hauríem de fer [la Festa Major] el dia de  Sant Salvador.  
Arcadi Escoda (1946) – Can Servitge

Festes… La Castanyada… Les Caramelles, que  venen del poble. I Reis, en vam fer un any, que va  ser espectacular. Va ser emocionant. És de nit, i  es van oferir els de Masia Marc a venir a cavall i  clar, els “crios” i els grans, veure les torxes, de nit, que  desapareixien, amb l’orografia del terreny, doncs  clar, ho feia molt especial. Va ser molt bonic.
José Luis Muñoz (1949) – Can Servitge 

Els nostres fills han pujat aquí des de nens, sempre.  S’han criat aquí i han fet una pinya de xavals… tot  el dia al carrer, o una casa amb piscina, tots amunt  i avall. Anaven en colla. Ara potser és una mica  més diferent, els camins asfaltats; els nens, sí que  van amb bicicleta… però ja no és com abans, com al  poble, més feréstec. 
Lourdes Punyet (1954) – Can Servitge

La religió 

A Can Servitge, per ser ja en una època més  moderna, no hi ha hagut una presència i un pes  tan gran de la religió en la vida social i personal  dels veïns -la Festa Major no coincideix, per  exemple, amb la festivitat del patró, Sant  Salvador-; tanmateix, la presència de la capella  d’aquest sant ha possibilitat la realització de  diverses misses, en un moment donat, i en  l’actualitat, d’algunes cerimònies com ara  casaments o comunions.

De les primeres èpoques de la urbanització, es  guarda molt bon record de mossèn Màrius, que  era dels pocs estaments socials rajadellencs que  el veïnat se sentia proper i que s’acostava a Can  Servitge, no sense renunciar a “fotre canya”.  Malgrat això, era respectat per tothom, fins i tot  pels més ateus.

L’actualitat

Aquests darrers anys, Can Servitge ha experimentat una transformació gradual cap a una urbanització de primera residència: si bé la majoria dels fills dels primers veïns continuen venint generalment en règim de segona residència, d’altres, així com noves famílies, han optat per establir-hi la seva residència principal.
Això està provocant diversos canvis, com ara la intensificació de les relacions amb els veïns del poble o potser la necessitat i demanda de més serveis i espais per al -ja- barri. Malgrat els seus inicis, és una zona on el veïnat en subratlla la qualitat del tipus de vida que s’hi pot gaudir.

Estem jubilats. Sí que passem 3 o 4 dies aquí, que estem meitat i meitat. Meitat a l’Hospitalet, meitat aquí. Tenim condicionants que ens obliguen a estar allà. Són les noves famílies els que viuen aquí. Tenim uns veïns que estan de lloguer i ja porten 5 anys. Jo penso que hi ha unes 23 famílies estables. I jo em considero estable perquè visc aquí 4 dies. N’hi ha d’altres que hi són sempre.
José Luis Muñoz (1949) – Can Servitge

Jo ara penso que venen matrimonis joves que s’estan instal·lant aquí, que els agrada la zona… També s’ha notat el tipus de construcció, que ha millorat moltíssim. De supervivència, com eren abans, i ara ja hi intervé un arquitecte, etc.
Arcadi Escoda (1946) – Can Servitge

Podeu llegir el document original aquí.

Història

Prehistòria I Època Romana

Actualment no es coneixen en el nostre municipi restes arqueològiques corresponents al període prehistòric, a excepció de dues balmes sepulcrals: la balma dels Moros (a prop de cal Vilaseca i cal Comallonga) i la balma de mas Bosch (al costat del camí vell de Manresa a Rajadell). Aquest tipus d’enterrament és el que es practicava durant el període que va del neolític a l’edat de bronze (en termes molt generals, entre el 2500 i el 1200 aC.).

Pel que fa a l’època romana, nombrosos indicis ens parlen d’una ocupació important de les terres de Rajadell en aquest període. Hi ha identificats tres jaciments d’època romana al terme de Rajadell.

Sens dubte el més important és el de Sant Amanç, que constituïa una vil·la força gran i luxosa. El sector de Sant Amanç era important en la geografia comarcal, ja que era pas obligat, seguint la vall de la riera de Rajadell, per anar cap a l’àrea que tenia per centre Segarra (els Prats de Rei). De fet, l’existència d’una antiga via apareix documentada al segle X i, més endavant, al segle XVI també s’esmenta el camí ral en el mateix tram.

Entre el material abundant sorgit d’aquest jaciment cal esmentar una làpida de marbre, avui exposada al Museu Episcopal de Vic, datada entre els segles II i III de la nostra era. El seu text epigràfic, de caràcter funerari, perpetua el record d’unes dones, probablement llibertes (Heuresi i Melodia) d’origen grec, que devien viure en alguna vila de la rodalia. Aquestes i altres dades permeten qualificar la Vil·la Romana de Sant Amanç com el jaciment romà més important del Bages, després de Boades.

A l’església de Santa Maria de Monistrol (al nucli de Monistrolet de Rajadell) s’han trobat restes que demostren l’origen romà d’aquest indret. El topònim de Monistrol sol ser indicatiu d’un lloc amb tradició de culte anterior a la reconquesta (visigòtic o romà). Es podria suposar, doncs, l’existència d’un nucli religiós (monestir, basílica paleocristiana o temple pagà) anterior a l’església romànica.

Finalment cal esmentar el jaciment de can Balard, amb l’aparició d’un pondus, del qual no hi ha prou dades.

Èpoques Medieval I Moderna

El topònim de Rajadell és derivat del llatí Rivo Agello, segons uns, o de l’àrab ragat i el sufix romànic ell, segons altres, i es refereix sempre a un corrent d’aigua i a uns petits camps. El període de transició entre l’època romana i els segles X i XI (moment en què es troben les primeres notícies documentals) és mal conegut.

Durant l’època medieval i moderna el centre polític i jurisdiccional de les terres de Rajadell fou el castell. La primera notícia del castell de Rajadell és del 1063, en un document en què s’explica que el comte Ramon Berenguer I compra el castell de Grevalosa i on consta que limita amb el de Rigadel. Era un castell termenat, això vol dir que tenia adscrit el control d’un territori al seu entorn, que no era pas l’àrea del municipi actual.

Vallformosa, Vallhonesta i Monistrolet formaven quadres jurisdiccionals a part, fora del domini del castell. D’altra banda, l’administració eclesiàstica tenia diverses parròquies: la de Sant Iscle i Santa Victòria era la més extensa i incloïa la sufragània de Sant Amanç i, a partir del segle XIII o XIV, la de Sant Simeó. Santa Maria de Monistrol de Rajadell i la sufragània de Sant Salvador de Vallformosa eren parròquies que durant molt de temps foren filials de la Seu de Manresa.

El conreu principal era el dels cereals, més aviat barreges de diferents grans i les mixtures. Eren importants, però no tant, la vinya i l’olivera, i a final del segle XIII apareix el cultiu del safrà: es pot dir que no hi ha cap mas de Rajadell que no hi dediqui almenys un camp. Se n’omplien petites bosses de pell fina d’ovella, que els traginers portaven a les ciutats de París i Bruges.

És possible que durant els segles XI i XII el territori del terme fos patrimoni dels vescomtes de Cardona. Fins al segle XIII tan sols es coneixen dades disperses d’individus anomenats “Rajadell”, la majoria en participació en expedicions militars. A partir del segle XIII es disposa de més documentació i ja es pot resseguir la història del castell, lligada al llinatge dels Rajadell, senyors del terme. Des de l’any 1248 es coneix bé la seva genealogia i alguns fets històrics rellevants.

Un dels membres més destacats és Berenguer de Rajadell (?-1336/7), un dels nobles més distingits a les guerres amb Pere II i Alfons II (amb qui s’embarcà a Mallorca). Participà també al setge d’Almeria i, com a recompensa, el rei li concedí el títol de veguer d’Ausona, i Bages, Vic, Berga, Berguedà, Ripoll i Ripollès.

A començament del segle XVI el llinatge dels Rajadell s’extingí. L’any 1515 Bernat Joan de Cruïlles comprà el senyoriu de Rajadell. En aquesta època, els pagesos treballaven en terres més grans, ajudats per tota la seva família, que generalment era nombrosa. L’amo cobrava la desena part de les collites, en què predominava el cereal.

Aquest període porta a l’enfortiment dels grans masos, que culmina a la primera meitat del segle XVII. La intensitat en la reconstrucció i ampliació dels masos es fa palesa en l’arquitectura de l’església parroquial, de les capelles i també en les llindes de portes i finestres.

El nou llinatge dels Cruïlles va canviar de nom a causa d’un matrimoni quan, el 1576, es produeix l’enllaç entre Guiomar de Cruïlles, senyora de Rajadell, i Bernat d’Eimeric, senyor de Monistrol de Rajadell, Vallformosa i Vallhonesta. D’aquesta manera, s’unifiquen sota la jurisdicció d’una mateixa família els territoris que posteriorment donaran lloc al municipi de Rajadell. A final del segle XVII Anna d’Eimeric i de Cruïlles es casà amb Domenico Pignatelli, noble italià. Des d’aleshores fins al segle XIX aquesta família va tenir el domini del castell de Rajadell.

Una altra font important per conèixer la història medieval de Rajadell és el monestir de Santa Llúcia. Aquest monestir, del qual resta la capella gòtica, al mas Forn, va tenir una vida curta: des de final del segle XIII fins a mitjan XV.

Durant tota l’etapa medieval i moderna (fins al segle XVIII) a l’actual Nucli Antic de Rajadell només hi havia el castell i l’església. Els habitants de Rajadell vivien en masos aïllats o bé agrupats en petits recintes fortificats, com el lloc de Cirera, el lloc de Novelles o l’Oliver, o també la sagrera de Sant Amanç.

Durant els segles XIV i XV, amb motiu de les crisis provocades per les pestes (1348) i la guerra civil catalana (1472), la majoria dels masos van ser abandonats i el castell, l’església i el monestir de Santa Llúcia foren destruïts parcialment. El 1300, abans de la pesta, el nombre de masos a la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria era de 55 (masos petits); el 1400 ja n’eren 27 i el 1490 només se’n troben 5 d’habitats.

La recuperació s’inicià a partir del segle XVI, amb la instal·lació de famílies foranes als masos rònecs. És l’època de les confraries i totes les famílies en formen part, i hi ha el costum, des de començament del segle XVI, d’aplegar la gent a la plaça de Rajadell per tractar afers generals o per a la presa de possessió del terme (per part d’un procurador del castell i el terme, davant de tot el poble i en nom del senyor del terme).

De la cinquantena d’antics masos només se’n recuperaren 17, que van protagonitzar un procés de concentració de la terra. Durant els segles següents aquests masos s’anaren consolidant. Després d’un període de crisi demogràfica a la segona meitat del segle XVII, el segle XVIII fou el gran moment de creixement de les masies, que arribà a la culminació el segle XIX, amb l’apogeu de la vinya.

Època contemporània

L’època contemporània és marcada per una gran expansió del conreu de la vinya, que possibilità un important augment demogràfic. Les principals masies es beneficiaren d’aquest fenomen i, per tal d’aprofitar al màxim les terres, van facilitar l’establiment de famílies de parcers en cases de pagès distribuïdes per tot el territori. Així s’aconseguí una implantació de la vinya per tots els racons de la geografia de Rajadell, fins a extrems exagerats.

Al mas de cal Dalmau fins i tot s’intentà una experiència de colònia rural amb parcers dedicats al conreu de la vinya. La colònia intentava transportar el model fabril al món rural, amb l’aixecament d’un casal que havia de servir d’habitatge col·lectiu per als parcers.

En els anys anteriors a la fil·loxera una gran part de la collita s’enviava a França, on aquesta epidèmia ja havia començat a fer estralls. La fil·loxera, que arribà al Bages entorn del 1890, suposà un cop fort per al conreu de la vinya, però no pas el seu final. Segurament s’abandonaren les terres menys aptes i més dificultoses de treballar, però, un cop superada la crisi, amb la introducció del nou cep americà, la vinya tornà a florir en les terres de Rajadell. Algunes de les persones d’edat més avançada del poble veuen, en aquesta època, en ple funcionament i pràcticament sense canvis el món de la vinya: els tractes entre els parcers i propietaris, l’elaboració del vi a les tines dels masos, la venda del vi, etc. Això es va anar acabant a partir dels anys seixanta.

L’origen del Nucli Antic de Rajadell cal considerar-lo en relació amb aquest procés de la vinya. Sembla que la política que iniciaren els senyors del terme (els Pignatelli) cap a final del segle XVIII d’afavorir l’establiment de famílies a la zona propera al castell tenia com a motiu principal l’estímul del conreu de la vinya. El senyor cedia un tros de terra per edificar casa i com a contrapartida demanava un cens gairebé simbòlic. Tot i això, l’impuls urbanitzador no va tenir lloc fins a la segona meitat del segle XIX. El 1880 s’aixecaren 22 cases i a final de segle l’estructura del Nucli Antic quedà pràcticament fixada. A la segona meitat del segle es registra l’aparició de dos nuclis més: les Casetes i el nucli dels Molins, on sorgiren els molins de farina i d’oli i les fàbriques d’aiguardent.

Entre els anys 1859 i 1861 arribà a Rajadell el ferrocarril que unia Manresa i Lleida, que comportà un cert dinamisme econòmic i, a començament del segle XX, l’aparició d’una nova barriada al voltant de l’estació. El 1860 el municipi de Rajadell registra la xifra més alta d’habitants de tota la seva història: 967. A partir del 1895 l’última representant dels Pignatelli ven les terres, el castell i els drets que tenia sobre Rajadell, Monistrolet i Vallformosa als actuals propietaris.

La segona meitat del XIX i els primers anys del XX foren de gran dinamisme per a Rajadell. L’any 1923 arribava l’electricitat al poble de la mà de Francesc Selga, i a partir d’aquí l’activitat industrial, com la fàbrica de teixits, la de galetes, la de gasoses, la de gèneres de punt i la de pastes de sopa, principalment situades als nuclis dels Molins i de l’Estació.

L’any 1937 es construeix l’actual carretera d’accés que puja al Nucli Antic. Algunes indústries tanquen i, als voltants dels anys setanta, la població disminueix fins a 375 habitants. El poble comença a patir un despoblament important, a causa de la manca d’indústria i de les males comunicacions.

En començar la crisi dels anys setanta, les cases que s’anaven abandonant són comprades per gent de ciutat, que en farà estada de cap de setmana i d’estiu. Tot el poble neteja les façanes tot buscant-hi la identitat, i se’n deixen les pedres al descobert. Cal esmentar que al voltant de la masia de can Servitge s’ha instal·lat, des dels anys seixanta, una urbanització rural.

Com a característica del segle XX, el desvetllament cultural, que es posa de manifest de diferents maneres: grups teatrals, de bastoners i trabucaires, de caramelles, esportius, etc. Fins i tot la publicació de La veu del Poble, que treu catorze números amb originals sobre poesia, contes i crònica local.

Es revaloren les festes majors de Sant Iscle i Santa Victòria, al novembre, i de Sant Sebastià, al gener, s’organitzen aplecs de grups de caramelles, de trabucaires i de bastoners, es participa activament en el Pessebre Vivent del Bages, a les Torres de Fals, es fan activitats des de l’Associació Cultural i Recreativa de Rajadell (molt diverses i extenses) etc.