Història(es) de Can Servitge
Lloc ocupat pels pobladors de la Marca. Ara és el territori que va des de Servitge fins a Rajadell, a la comarca del Bages.
Era una zona boscosa, bàsicament formada per alzines, feréstega i perillosa perquè no estava sota la protecció de cap senyor. Els colons que al segle X hi van arribar per poblar la zona van haver de fer una feina molt dura per convertir una zona verge i inhòspita en un territori de conreu i pastura. Primer calia tallar arbres, arrencar-ne les soques, desbrossar les garrigues, rompre la terra i construir-hi feixes, i tot això fer-ho amb estris i materials molt rudimentaris. Després ja podien sembrar, i si els desastres naturals i els assalts dels uns i dels altres no ho impedien, arribava l’hora de la collita. La feina va donar fruit, fins al punt que, l’any 977, el comte Borrell II els va disputar la propietat d’aquelles terres.
* Extret de la sèrie de TV3 Històries de Catalunya
Vallformosa
Poble del municipi de Rajadell (Bages), al vessant de migdia de la serra del Coll, divisòria d’aigües de les rieres de Castellfollit i de Rajadell. La vil·la de Vallformosa és documentada en una butlla del 978. L’església de Sant Salvador, annexa a l’actual mas Servitge, fou una de les set filials de la seu de Manresa, d’ençà del segle XI.
Extret d’Enciclopedia.cat
CAN SERVITGE
Els orígens
El lloc de Vallformosa apareix mencionat per primer cop en el curs de la història el 978. L’església de Sant Salvador apareix mencionada ja al segle XI, i al costat d’aquesta és on es desenvolupa la masia de Can Servitge els segles XVII-XVIII. No serà, però, fins els anys 70 del segle XX que la zona experimentarà un canvi radical amb la parcel·lació dels terrenys annexos a la masia.
Els propietaris de les parcel·les, principalment persones que buscaven una segona residència, provinents de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, van realitzar la compra sigui a través del boca-orella (gran part del contingent va venir de Terrassa), sigui a través d’anuncis als diaris. A partir d’un document on deia que es podia edificar en terrenys d’una hectàrea, i confiant en la bona voluntat del venedor, els compradors van trobar-se amb la impossibilitat de construir hi ja que, si efectivament es podia construir en una hectàrea, considerades totes les parcel·les juntes, el terreny passava a considerar-se urbanització. Arran d’una denúncia, un edicte de la Generalitat va prohibir la construcció en aquelles parcel·les. Començava un llarg periple pel reconeixement de l’estatus legal de les parcel·les i pels serveis.
Hi havia la masia i bosc i vinyes, fonamentalment. 250 hectàrees en total… I llavors les cuidava el masover d’aquí a la casa, que li van donar dues parcel·les a canvi de renunciar a la masoveria.
José Luis Muñoz (1949) – Can ServitgeVeníem els caps de setmana, cuidàvem la vinya. Jo portava el raïm a la cooperativa de Salelles. Fèiem vi. I de vegades plantàvem alguna cosa… Una vegada vaig plantar no sé si era ordi o blat… va ser un desastre. Érem aprenents de pagès.
Arcadi Escoda (1946)– Can ServitgeTot va començar quan vam comprar… Tots teníem el dubte de si era legal tot el que estaven fent… I va tenir molta incidència un document signat per l’ajuntament, que deia que més o menys, d’acord amb la llei, es podia construir en un terreny d’una hectàrea. El que aquest document s’oblidava de dir que, quan un terreny, són vàries hectàrees el que s’està construint, s’està fent una urbanització. De moment vam estar tranquils i vam comprar, però després van venir els problemes.
Arcadi Escoda (1946) – Can Servitge
Els inicis de la urbanització
En els primers moments de la compra, tot semblava marxar amb normalitat: signatures dels contractes i les lletres, arribada de maquinària que semblava començar a fer les obres dels serveis… res més enllà del que era estrictament necessari de cara a la galeria. Signades les lletres per la parcel·la i la construcció d’uns serveis que no van fer-se mai -més enllà d’unes canonades d’aigua de PVC que ni garantien el subministrament d’aigua ni van tenir gaire vida útil-, els veïns es van trobar amb la impossibilitat de signar les escriptures i d’edificar en les seves parcel·les.
La solució que va proposar l’Antonio Torres va ser d’empadronar-se. Si ens empadronem, tindrem vots i força dins de l’ajuntament. I a partir d’aquí, podrem iniciar els permisos, les llicències i, sobretot, les escriptures, perquè no en teníem.
José Luis Muñoz (1949)– Can ServitgeAixò fa que dintre de l’ajuntament, seguint els passos legals, vam arribar a legalitzar les parcel·les. Parcel·la no urbanitzable però sí edificable. I a partir d’aquí, doncs, tot legal. Després, la lluita amb les escriptures va ser una altra…
José Luis Muñoz (1949) – Can Servitge
Paral·lelament a aquesta lluita administrativa, la vida feia el seu curs i els residents continuaven pujant a Sant Salvador i es va anar normalitzant també la situació, des del punt de vista purament material. En un context en què els camins no eren asfaltats, la llum i l’aigua, absents, i el sopluig, inexistent, els veïns van començar a organitzar-se i, a través del treball comunitari, anar suplint les mancances i dificultats que aquella zona els oferia. Quant a l’aigua, van invertir grans sumes de diners en trobar pous, sense èxit. L’aigua se situava massa avall i les broques no arribaven mai a perforar tot el que calia. Pel que fa a l’electricitat, en aquella època va ser molt
important la figura d’Antonio Torres, electricista de professió, que va ser qui va avançar de la seva butxaca, i va realitzar la instal·lació d’electricitat en tota la urbanització. Els veïns el recorden encara amb agraïment i molta estimació.
Mentre els treballs comunitaris feien el seu camí, els veïns van deixar de pagar unes lletres per uns serveis que devien, però no tenien, o que s’havien realitzat amb una qualitat pèssima, com les canonades d’aigua. Aquest fet va provocar un seguit de conflictes amb els proveïdors, amb moments de tensió bastant importants. En algun cas, la cosa va arribar a judici: s’acusava els veïns d’entrar a Can Servitge amb violència i intimidacions. Afortunadament, però, aquesta greu acusació va quedar en un no-res.
Nosaltres teníem una garita que s’havia fet aquest que era masover. Era de pedra, amb una teulada d’uralita… era simplement un estable. Vam acabar de tancar-ho i vam fer una llar de foc petiteta en un cantó, i allí vam passar bastantes temporades, abans de comprar la caravana. I qui més qui menys, s’apanyava com podia.
Arcadi Escoda (1946)– Can ServitgeEl meu pare estava aquí, que si posa un totxo, un altre totxo, una biga… i tal. I va començar a fer la casa. I la resta va fer igual.
José Luis Muñoz (1949) – Can ServitgeLes canonades que va posar la urbanització eren de PVC i es van trencar de seguida. Nosaltres vam comprar la xarxa de canonades de goma i la vam connectar… Vam fer uns 14 km de xarxa. Però llavors l’aigua venia amb calç i s’obturava. L’Antonio Torres deia: diumenge a les 8 del matí a desembussar les canonades. Tots érem allà. I del dipòsit fins a baix, potser hi havia 2 km. Doncs els 2 km tothom allà picant. I potser eren les 8 de la tarda que encara estàvem allà picant, esperant que sortís el tap. Ni arròs, ni paella, ni conill, ni costelles… Res. Aquell dia sense dinar. El treball comunitari aglutinava tothom. Tots a una. Que s’havien d’obrir rases per les canonades? Doncs pic i pala.
José Luis Muñoz (1949) – Can Servitge
La masia
La masia de Can Servitge va ser, en un primer moment, cedida a un home que va entrar en tensions amb els veïns i va intentar d’iniciar a la casa alguns negocis que no van prosperar. Aleshores, quan va entrar en bancarrota i el banc li va expropiar la masia, els veïns van decidir de crear un fons comú i comprar l’edifici. D’aquesta manera, els 41 veïns que van voler van esdevenir-ne propietaris i van disposar, en un moment donat, d’un espai que realitzava -i realitza- les funcions de local social. Així doncs, a Can Servitge hi ha dues associacions: la de veïns i la de propietaris. Per altra banda, un altre lloc que s’ha utilitzat per realitzar els actes públics i festes -Festa Major, Reis, etc.- ha estat el terreny a l’aire lliure conegut amb el nom de Campillo.
Les festes i el lleure
A part de participar en els esdeveniments socials del poble, la qüestió de l’aïllament del nucli de Can Servitge respecte del poble, així com la gran cohesió i el sentit d’autoorganització que els veïns han creat entre ells, ha provocat que moltes vegades la qüestió de les festes se centrés en la mateixa urbanització: la Festa Major de Can Servitge, el 24 de juny, en algunes ocasions la festivitat dels Reis, la Castanyada… Algunes altres, per contra, com ara les Caramelles -per les característiques pròpies de la festa-, compartides amb el poble de Rajadell. Aquest fet té la causa en diversos factors i són també més moderns, fruit de l’establiment, del 2000 ençà, de diverses famílies que resideixen a Can Servitge tot l’any, amb el creixement de les relacions amb el poble; la normalització progressiva de les relacions amb el consistori, així com la millora de les comunicacions, que ha d’acabar amb l’asfaltatge d’un camí que uneixi els dos nuclis.
De fet, l’hauríem de fer [la Festa Major] el dia de Sant Salvador.
Arcadi Escoda (1946) – Can ServitgeFestes… La Castanyada… Les Caramelles, que venen del poble. I Reis, en vam fer un any, que va ser espectacular. Va ser emocionant. És de nit, i es van oferir els de Masia Marc a venir a cavall i clar, els “crios” i els grans, veure les torxes, de nit, que desapareixien, amb l’orografia del terreny, doncs clar, ho feia molt especial. Va ser molt bonic.
José Luis Muñoz (1949) – Can ServitgeEls nostres fills han pujat aquí des de nens, sempre. S’han criat aquí i han fet una pinya de xavals… tot el dia al carrer, o una casa amb piscina, tots amunt i avall. Anaven en colla. Ara potser és una mica més diferent, els camins asfaltats; els nens, sí que van amb bicicleta… però ja no és com abans, com al poble, més feréstec.
Lourdes Punyet (1954) – Can Servitge
La religió
A Can Servitge, per ser ja en una època més moderna, no hi ha hagut una presència i un pes tan gran de la religió en la vida social i personal dels veïns -la Festa Major no coincideix, per exemple, amb la festivitat del patró, Sant Salvador-; tanmateix, la presència de la capella d’aquest sant ha possibilitat la realització de diverses misses, en un moment donat, i en l’actualitat, d’algunes cerimònies com ara casaments o comunions.
De les primeres èpoques de la urbanització, es guarda molt bon record de mossèn Màrius, que era dels pocs estaments socials rajadellencs que el veïnat se sentia proper i que s’acostava a Can Servitge, no sense renunciar a “fotre canya”. Malgrat això, era respectat per tothom, fins i tot pels més ateus.
L’actualitat
Aquests darrers anys, Can Servitge ha experimentat una transformació gradual cap a una urbanització de primera residència: si bé la majoria dels fills dels primers veïns continuen venint generalment en règim de segona residència, d’altres, així com noves famílies, han optat per establir-hi la seva residència principal.
Això està provocant diversos canvis, com ara la intensificació de les relacions amb els veïns del poble o potser la necessitat i demanda de més serveis i espais per al -ja- barri. Malgrat els seus inicis, és una zona on el veïnat en subratlla la qualitat del tipus de vida que s’hi pot gaudir.
Estem jubilats. Sí que passem 3 o 4 dies aquí, que estem meitat i meitat. Meitat a l’Hospitalet, meitat aquí. Tenim condicionants que ens obliguen a estar allà. Són les noves famílies els que viuen aquí. Tenim uns veïns que estan de lloguer i ja porten 5 anys. Jo penso que hi ha unes 23 famílies estables. I jo em considero estable perquè visc aquí 4 dies. N’hi ha d’altres que hi són sempre.
José Luis Muñoz (1949) – Can ServitgeJo ara penso que venen matrimonis joves que s’estan instal·lant aquí, que els agrada la zona… També s’ha notat el tipus de construcció, que ha millorat moltíssim. De supervivència, com eren abans, i ara ja hi intervé un arquitecte, etc.
Arcadi Escoda (1946) – Can ServitgePodeu llegir el document original aquí.
Història
Prehistòria I Època Romana
Actualment no es coneixen en el nostre municipi restes arqueològiques corresponents al període prehistòric, a excepció de dues balmes sepulcrals: la balma dels Moros (a prop de cal Vilaseca i cal Comallonga) i la balma de mas Bosch (al costat del camí vell de Manresa a Rajadell). Aquest tipus d’enterrament és el que es practicava durant el període que va del neolític a l’edat de bronze (en termes molt generals, entre el 2500 i el 1200 aC.).
Pel que fa a l’època romana, nombrosos indicis ens parlen d’una ocupació important de les terres de Rajadell en aquest període. Hi ha identificats tres jaciments d’època romana al terme de Rajadell.
Sens dubte el més important és el de Sant Amanç, que constituïa una vil·la força gran i luxosa. El sector de Sant Amanç era important en la geografia comarcal, ja que era pas obligat, seguint la vall de la riera de Rajadell, per anar cap a l’àrea que tenia per centre Segarra (els Prats de Rei). De fet, l’existència d’una antiga via apareix documentada al segle X i, més endavant, al segle XVI també s’esmenta el camí ral en el mateix tram.
Entre el material abundant sorgit d’aquest jaciment cal esmentar una làpida de marbre, avui exposada al Museu Episcopal de Vic, datada entre els segles II i III de la nostra era. El seu text epigràfic, de caràcter funerari, perpetua el record d’unes dones, probablement llibertes (Heuresi i Melodia) d’origen grec, que devien viure en alguna vila de la rodalia. Aquestes i altres dades permeten qualificar la Vil·la Romana de Sant Amanç com el jaciment romà més important del Bages, després de Boades.
A l’església de Santa Maria de Monistrol (al nucli de Monistrolet de Rajadell) s’han trobat restes que demostren l’origen romà d’aquest indret. El topònim de Monistrol sol ser indicatiu d’un lloc amb tradició de culte anterior a la reconquesta (visigòtic o romà). Es podria suposar, doncs, l’existència d’un nucli religiós (monestir, basílica paleocristiana o temple pagà) anterior a l’església romànica.
Finalment cal esmentar el jaciment de can Balard, amb l’aparició d’un pondus, del qual no hi ha prou dades.
Èpoques Medieval I Moderna
El topònim de Rajadell és derivat del llatí Rivo Agello, segons uns, o de l’àrab ragat i el sufix romànic ell, segons altres, i es refereix sempre a un corrent d’aigua i a uns petits camps. El període de transició entre l’època romana i els segles X i XI (moment en què es troben les primeres notícies documentals) és mal conegut.
Durant l’època medieval i moderna el centre polític i jurisdiccional de les terres de Rajadell fou el castell. La primera notícia del castell de Rajadell és del 1063, en un document en què s’explica que el comte Ramon Berenguer I compra el castell de Grevalosa i on consta que limita amb el de Rigadel. Era un castell termenat, això vol dir que tenia adscrit el control d’un territori al seu entorn, que no era pas l’àrea del municipi actual.
Vallformosa, Vallhonesta i Monistrolet formaven quadres jurisdiccionals a part, fora del domini del castell. D’altra banda, l’administració eclesiàstica tenia diverses parròquies: la de Sant Iscle i Santa Victòria era la més extensa i incloïa la sufragània de Sant Amanç i, a partir del segle XIII o XIV, la de Sant Simeó. Santa Maria de Monistrol de Rajadell i la sufragània de Sant Salvador de Vallformosa eren parròquies que durant molt de temps foren filials de la Seu de Manresa.
El conreu principal era el dels cereals, més aviat barreges de diferents grans i les mixtures. Eren importants, però no tant, la vinya i l’olivera, i a final del segle XIII apareix el cultiu del safrà: es pot dir que no hi ha cap mas de Rajadell que no hi dediqui almenys un camp. Se n’omplien petites bosses de pell fina d’ovella, que els traginers portaven a les ciutats de París i Bruges.
És possible que durant els segles XI i XII el territori del terme fos patrimoni dels vescomtes de Cardona. Fins al segle XIII tan sols es coneixen dades disperses d’individus anomenats “Rajadell”, la majoria en participació en expedicions militars. A partir del segle XIII es disposa de més documentació i ja es pot resseguir la història del castell, lligada al llinatge dels Rajadell, senyors del terme. Des de l’any 1248 es coneix bé la seva genealogia i alguns fets històrics rellevants.
Un dels membres més destacats és Berenguer de Rajadell (?-1336/7), un dels nobles més distingits a les guerres amb Pere II i Alfons II (amb qui s’embarcà a Mallorca). Participà també al setge d’Almeria i, com a recompensa, el rei li concedí el títol de veguer d’Ausona, i Bages, Vic, Berga, Berguedà, Ripoll i Ripollès.
A començament del segle XVI el llinatge dels Rajadell s’extingí. L’any 1515 Bernat Joan de Cruïlles comprà el senyoriu de Rajadell. En aquesta època, els pagesos treballaven en terres més grans, ajudats per tota la seva família, que generalment era nombrosa. L’amo cobrava la desena part de les collites, en què predominava el cereal.
Aquest període porta a l’enfortiment dels grans masos, que culmina a la primera meitat del segle XVII. La intensitat en la reconstrucció i ampliació dels masos es fa palesa en l’arquitectura de l’església parroquial, de les capelles i també en les llindes de portes i finestres.
El nou llinatge dels Cruïlles va canviar de nom a causa d’un matrimoni quan, el 1576, es produeix l’enllaç entre Guiomar de Cruïlles, senyora de Rajadell, i Bernat d’Eimeric, senyor de Monistrol de Rajadell, Vallformosa i Vallhonesta. D’aquesta manera, s’unifiquen sota la jurisdicció d’una mateixa família els territoris que posteriorment donaran lloc al municipi de Rajadell. A final del segle XVII Anna d’Eimeric i de Cruïlles es casà amb Domenico Pignatelli, noble italià. Des d’aleshores fins al segle XIX aquesta família va tenir el domini del castell de Rajadell.
Una altra font important per conèixer la història medieval de Rajadell és el monestir de Santa Llúcia. Aquest monestir, del qual resta la capella gòtica, al mas Forn, va tenir una vida curta: des de final del segle XIII fins a mitjan XV.
Durant tota l’etapa medieval i moderna (fins al segle XVIII) a l’actual Nucli Antic de Rajadell només hi havia el castell i l’església. Els habitants de Rajadell vivien en masos aïllats o bé agrupats en petits recintes fortificats, com el lloc de Cirera, el lloc de Novelles o l’Oliver, o també la sagrera de Sant Amanç.
Durant els segles XIV i XV, amb motiu de les crisis provocades per les pestes (1348) i la guerra civil catalana (1472), la majoria dels masos van ser abandonats i el castell, l’església i el monestir de Santa Llúcia foren destruïts parcialment. El 1300, abans de la pesta, el nombre de masos a la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria era de 55 (masos petits); el 1400 ja n’eren 27 i el 1490 només se’n troben 5 d’habitats.
La recuperació s’inicià a partir del segle XVI, amb la instal·lació de famílies foranes als masos rònecs. És l’època de les confraries i totes les famílies en formen part, i hi ha el costum, des de començament del segle XVI, d’aplegar la gent a la plaça de Rajadell per tractar afers generals o per a la presa de possessió del terme (per part d’un procurador del castell i el terme, davant de tot el poble i en nom del senyor del terme).
De la cinquantena d’antics masos només se’n recuperaren 17, que van protagonitzar un procés de concentració de la terra. Durant els segles següents aquests masos s’anaren consolidant. Després d’un període de crisi demogràfica a la segona meitat del segle XVII, el segle XVIII fou el gran moment de creixement de les masies, que arribà a la culminació el segle XIX, amb l’apogeu de la vinya.
Època contemporània
L’època contemporània és marcada per una gran expansió del conreu de la vinya, que possibilità un important augment demogràfic. Les principals masies es beneficiaren d’aquest fenomen i, per tal d’aprofitar al màxim les terres, van facilitar l’establiment de famílies de parcers en cases de pagès distribuïdes per tot el territori. Així s’aconseguí una implantació de la vinya per tots els racons de la geografia de Rajadell, fins a extrems exagerats.
Al mas de cal Dalmau fins i tot s’intentà una experiència de colònia rural amb parcers dedicats al conreu de la vinya. La colònia intentava transportar el model fabril al món rural, amb l’aixecament d’un casal que havia de servir d’habitatge col·lectiu per als parcers.
En els anys anteriors a la fil·loxera una gran part de la collita s’enviava a França, on aquesta epidèmia ja havia començat a fer estralls. La fil·loxera, que arribà al Bages entorn del 1890, suposà un cop fort per al conreu de la vinya, però no pas el seu final. Segurament s’abandonaren les terres menys aptes i més dificultoses de treballar, però, un cop superada la crisi, amb la introducció del nou cep americà, la vinya tornà a florir en les terres de Rajadell. Algunes de les persones d’edat més avançada del poble veuen, en aquesta època, en ple funcionament i pràcticament sense canvis el món de la vinya: els tractes entre els parcers i propietaris, l’elaboració del vi a les tines dels masos, la venda del vi, etc. Això es va anar acabant a partir dels anys seixanta.
L’origen del Nucli Antic de Rajadell cal considerar-lo en relació amb aquest procés de la vinya. Sembla que la política que iniciaren els senyors del terme (els Pignatelli) cap a final del segle XVIII d’afavorir l’establiment de famílies a la zona propera al castell tenia com a motiu principal l’estímul del conreu de la vinya. El senyor cedia un tros de terra per edificar casa i com a contrapartida demanava un cens gairebé simbòlic. Tot i això, l’impuls urbanitzador no va tenir lloc fins a la segona meitat del segle XIX. El 1880 s’aixecaren 22 cases i a final de segle l’estructura del Nucli Antic quedà pràcticament fixada. A la segona meitat del segle es registra l’aparició de dos nuclis més: les Casetes i el nucli dels Molins, on sorgiren els molins de farina i d’oli i les fàbriques d’aiguardent.
Entre els anys 1859 i 1861 arribà a Rajadell el ferrocarril que unia Manresa i Lleida, que comportà un cert dinamisme econòmic i, a començament del segle XX, l’aparició d’una nova barriada al voltant de l’estació. El 1860 el municipi de Rajadell registra la xifra més alta d’habitants de tota la seva història: 967. A partir del 1895 l’última representant dels Pignatelli ven les terres, el castell i els drets que tenia sobre Rajadell, Monistrolet i Vallformosa als actuals propietaris.
La segona meitat del XIX i els primers anys del XX foren de gran dinamisme per a Rajadell. L’any 1923 arribava l’electricitat al poble de la mà de Francesc Selga, i a partir d’aquí l’activitat industrial, com la fàbrica de teixits, la de galetes, la de gasoses, la de gèneres de punt i la de pastes de sopa, principalment situades als nuclis dels Molins i de l’Estació.
L’any 1937 es construeix l’actual carretera d’accés que puja al Nucli Antic. Algunes indústries tanquen i, als voltants dels anys setanta, la població disminueix fins a 375 habitants. El poble comença a patir un despoblament important, a causa de la manca d’indústria i de les males comunicacions.
En començar la crisi dels anys setanta, les cases que s’anaven abandonant són comprades per gent de ciutat, que en farà estada de cap de setmana i d’estiu. Tot el poble neteja les façanes tot buscant-hi la identitat, i se’n deixen les pedres al descobert. Cal esmentar que al voltant de la masia de can Servitge s’ha instal·lat, des dels anys seixanta, una urbanització rural.
Com a característica del segle XX, el desvetllament cultural, que es posa de manifest de diferents maneres: grups teatrals, de bastoners i trabucaires, de caramelles, esportius, etc. Fins i tot la publicació de La veu del Poble, que treu catorze números amb originals sobre poesia, contes i crònica local.
Es revaloren les festes majors de Sant Iscle i Santa Victòria, al novembre, i de Sant Sebastià, al gener, s’organitzen aplecs de grups de caramelles, de trabucaires i de bastoners, es participa activament en el Pessebre Vivent del Bages, a les Torres de Fals, es fan activitats des de l’Associació Cultural i Recreativa de Rajadell (molt diverses i extenses) etc.
Altres dates sobre fets
Canvi de nom dels carrers
Fins al 2008 els carrers del nucli tenien dos noms, un per cada banda. Per exemple el carrer Montserrat el lateral nord es deia Vendrella i el lateral sud es deia Soleia. Això era degut perquè el nucli estava distribuït per zones com encara es poden veure en el mapa situat a la rotonda.
Com que creava moltes confusions als de fora, es va decidir des de l’ajuntament, crear una comissió amb quatre veïns perquè estudiessin com millorar la senyalització i més endavant s’havia de fer una reunió per decidir quelcom.
Però inexplicablement no hi va haver reunió i en un ple de l’ajuntament, van aprovar directament uns noms nous (i gens originals), sense deixar als veïns poguéssim dir la nostra.
Transport escolar
Després d’anys de reivindicacions, tenint sempre l’ajuntament en contra i fer viatges fins a Fonollosa per portar i recollir a la canalla a l’escola, es va aconseguir en el curs 2010-11, que arribés el transport escolar a Can Servitge.
No va ser fins que vàrem anar al defensor del poble, i fent pressió a l’escola deixant de portar-los, que no es va desencallar la situació i els nens, ja a la fi, podien anar amb autobús, com la resta de nens i nenes del nostre àmbit escolar.
Internet de banda ampla
Després d’anys reivindicant una connexió d’Internet una mica decent, no va ser fins al 2014 que gràcies a les gestions fetes per l’ajuntament es va poder instal·lar una antena al Puig de Coll que donava cobertura de banda ampla a la major part del nucli.
Fins llavors les connexions eren molt dolentes, tant a través de la línia telefònica, com amb una antena que estava situada a Montserrat que donava molts problemes de connexió.
Nou camí per anar a Monistrolet
El 2014, i a causa de les reivindicacions per poder anar directament Monistrolet des de Can Servitge, fins llavors havíem d’anar quasi fins a Manresa pel camí del Suanya i fer una gran volta per arribar fins al poble de Rajadell i els altres nuclis.
L’Ajuntament va obrir el pas d’un camí ja existent, però que fins llavors estava tancat amb un cadenat, el va arranjar per tal de poder circular-hi.
Va ser un gran pas en les comunicacions viàries del nucli.
Posteriorment en dues fases, primer es va encimentar una part del camí i no va ser fins al 2018 que es va acabar d’asfaltar la part que mancava, deixat finalitzat el projecte viari de comunicació entre Can Servitge Monistrolet.
Per utilitzar



Títol de l'acordió
Popurri d'històries del nostre nucli i pinzellades d'història del conjunt de Rajadell
A can Servitge, com a tot arreu, hi ha un munt d’històries per explicar, tantes com habitants. Fem un recull de les que n’hem tingut notícia, però us animem a enviar-nos les vostres per publicar-les, només cal que us poseu en contacte amb nosaltres.
BAN sobre la utilització de l’aigua a causa de la sequera
El febrer de 2008, l’Ajuntament de Rajadell va fer públic un BAN, en relació amb el decret de sequera per la manca de pluges, ordenant una sèrie de mesures cautelars com la prohibició d’utilitzar l’aigua potable per a regar jardins, plantes i zones verdes, carrers, voreres, etc. Omplir piscines, estancs i fonts, rentar a mànega els vehicles (excepte per empreses dedicades a aquesta activitat…).
També el decret de sequera limitava a 11 m³ per habitant i trimestre (120 litres diaris per persona) el que es podien consumir d’aigua.




Have a Project on mind?
We can help you bring your ideas to life. Let’s talk about what we can build and raise together.

Let us together build a flourishing business
Aliquip quae scipit eros. Anim commodi maiores pharetra, arcu incidunt, omnis iste. Elit tellus, luctus nec ullam corper mattis, pulvinar dapibus leo.
Kristen Moore



